Quadern Virtual - Marc Ponce

2.5 L'epoca Napoleònica

L'ascens

La inestabilitat seguirà en 1797 amb una nova revolta dels partidaris de la monarquia reprimida amb el suport de l’exèrcit. Quan a l’any següent una nova insurrecció dels monàrquics necessiti el suport de l’exèrcit, quedarà ja clar que el futur de la revolució i de França estarà en mans dels generals, i especialment de Napoleó Bonaparte, qui en 1799 donarà un cop d’estat que posarà tot el poder en les seves mans. Aquest procés d’acumulació de poder en mans de Napoleó es farà d’una forma clara, però progressiva. Primer en la Constitució de l’any VIII (Text), que deixa el poder en mans de tres cònsols, d’an

tre els quals, el primer Cònsol, Napoleó Bonaparte, posseeix el poder efectiu, mentre els altres dos tenen només funcions consultives.

En 1802 la Constitució de l’any X dictada per ell li nomenarà cònsol únic amb caràcter vitalici, per a en 1804 ser proclamat emperador.

L'imperi Napoleònic: consequéncies de la revolució

Amb l’arribada de Napoleó Bonaparte no va finalitzar la revolució, doncs alguns dels seus canvis perduraran. Així la revolució suposa la fi de la monarquia absoluta a França. La pèrdua dels privilegis de l’església i la Noblesa ja no tindrà marxa enrere. Ni tampoc ho tindr

an els drets feudals, ni el delme que es pagava a l’església, ni la venda de les terres del clergat a particulars.

El propi Napoleó impulsarà la redacció d’un nou codi legal per a tota França, que recollirà bona part de les lleis revolucionàries. El cridat codi napoleònic es caracteritza per contemplar la igualtat legal de tots els ciutadans

i defineix un sistema judicial en el qual es pressuposa la innocència de l’acusat que rep assistència legal de l’estat. El ciutadà compte amb el dret d'habeas corpus que li protegeix de qualsevol detenció que no s’ajusti a les lleis.

El codi napoleònic no només s’aplicarà a França, sinó que es difondrà per bona part dels països europeus conquistats per les tropes franceses.

A més, la revolució deixarà com llegat l’existència de la llibertat d’expressió i de la llibertat religiosa, i obrirà el camí a la separació Església-Estat, requisit imprescindible

per al bon funcionament d’un règim liberal o democràtic.

Per tant, la "herència" de la revolució pot resumir-se en la fi dels privilegis legals típics de l’antic Règim, en la disminució del control de la societat per l’església, en l’existència d’unes lleis basades en el principi de la igualtat de tots davant la llei i en el respecte de les cridades llibertats individuals.

No obstant això, després de la revolució francesa, el cridat Antic Règim està molt lluny d’haver desaparegut. De fet les potències absolutistes semblen, en 1815 amb la derrota de Napoleó, clars vencedors.